lunes, 4 de enero de 2010

and good moments





















L'anàlisi no és connatural a la persona; no és instintiva, ni primària. És, més aviat, un acte secundari, reflexiu, que exigeix la duplicació d'un mateix i una certa capacitat d'ironia i de crítica. Una certa inseguretat és el prolegomen de la pregunta. Quan una persona viu amb total garantia la seva vida, no es fa la pregunta del sentit. Més aviat l'arriba a trobar absurda, quasi insignificant; però quan el verí del dubte s'ha colat dins de l'ànima, l'anàlisi comença a fer acte de presència.
L'actor es troba a desgrat fent el paper que ha exercit, fins aleshores, d'una manera inercial. Sent que l'argument que representa és tòpic, banal i previsible. La vida se li fa costa amunt i no pot imaginar repetir la mateixa cantarella fins que el cos aguanti. veu el futur que l'espera i no li agrada. Aleshores, comença a formular-se si té sentit viure d'aquella manera, repetint dia rere dia les mateixes activitats i exercint les mateixes responsabilitats. Es pregunta si no està malbaratant la seva vida; si no seria més intel·ligent canviar radicalment de rumb, tornar a començar, donar-se l'oportunitat de fer bategar el cor altra vegada.

1 comentario:

  1. VILMAAAAA! TE NECESITOOOO EN MI VIDA! te quiero mucho

    ResponderEliminar